La passió boja de l’Arnau per la Ramona, una artista de la sensualitat del Paral·lel, el porta a robar 5.000 pessetes al seu padrastre. Aconsegueix la noia, primer per diners i després per amor i viuen una història d’amor sense límits (més aviat, de sexe sense límits). Tot explicat amb un fi erotisme. Però Jordana explica també el fracàs de la rutina, l’esgotament de l’amor quan és tan sols atracció i del desig es passa al cansament, a la indiferència i fins i tot al fàstic.
A través de la seva feina com a corrector, que Jordana també havia desenvolupat aplicant teories fabrianes, coneix gent al marge de la buidor del món del Paral·lel, coneix un comunista i retroba el seu antic amor pels llibres i la passió per escriure un poema d’arrel futurista cantant a ritme de la linotípia.
Llavors s’adona que la Ramona és incapaç de seguir el ritme del seu pensament, d’entendre la culpa que sent pel robatori, de la que només es rescabalarà al saber que el seu padrastre -de vida social convencional- és un afamat del sexe que vol aconseguir la Ramona. Ara ja és lliure perquè el delit sexual s’ha esvaït i a ell sempre li quedarà la cultura.
En paraules de la curadora, Fina Grau, “hi ha uns enamoraments que poden omplir la vida d’un home durant un parell de mesos. Uns altres amors l’acompanyen tota la vida”.
La crítica de l’època demanava erotisme i Jordana ho fa, però sense defensar la llibertat sexual. “No defensa res, no predica. Mira, observa, anota, sobretot novel·la”, diu Domènech Guansé.
“El clima era favorable, en diverses ocasions la premsa especialitzada havia fet palesa la manca d’aquesta literatura que havia esdevingut normal en altres països d’Europa. La novel·la psicològica, amb tot allò que comporta de coneixement profund de la naturalesa humana, havia obert, per fi, la porta al desvetllament literari davant la importància de la sexualitat (…). Conscient d’aquesta mancança, Jordana gosà escriure l’amor físic d’una forma que aixecà comentaris positius i negatius, i l’aparició de l’obra anà acompanyada de cert escàndol”.
Som el que llegim 